La ciutat que l’autopista va dividir

Pocs temes han marcat tant la vida pública de Ripollet com la C-58. Qui travessa la passarel·la, qui viu a tocar de l’autopista o qui fa anys que segueix aquest debat sap que no parlem només d’una infraestructura. Parlem d’una barrera que, des de fa dècades, divideix físicament la ciutat i condiciona la manera com moltes persones viuen i es relacionen amb el seu entorn.

Les darreres setmanes, la nova proposta presentada per reduir-ne l’impacte ha tornat a situar aquest debat al centre de l’agenda municipal. Celebro que es continuï parlant del problema i que es treballi per trobar-hi solucions. Però també penso que convé recordar què s’ha reclamat durant anys des del moviment veïnal. La qüestió mai no ha estat únicament el soroll. La qüestió és si acceptem com a definitiva una ciutat dividida o si aspirem a tornar-la a unir de debò.

Potser per això aquesta reivindicació ha resistit el pas del temps. No ha perviscut per nostàlgia ni per costum, sinó perquè respon a una idea molt arrelada entre molta gent de Ripollet. Quan es parla del soterrament no es parla només d’una obra. Es parla de cosir barris, de recuperar espai públic, de guanyar qualitat de vida i de construir una ciutat més integrada i més habitable per a les generacions presents i futures.

Per això em costa conformar-me amb actuacions pensades principalment per fer més suportable el problema. Després de tants anys, Ripollet mereix una resposta a l’altura d’una reivindicació que ha travessat dècades. La qüestió no és si aquesta barrera s’ha de superar. La qüestió és si serem capaços de convertir una aspiració compartida durant tant temps en una realitat. Perquè, al capdavall, totes les ciutats tenen les seves assignatures pendents. La de Ripollet fa massa anys que espera.