Prince: poeta, músic i ballarí, per Montse Frisach

Prince: un pioner en el trencament dels rols de gènere i en la barreja de gèneres musicals, a més d'un artista multidisciplinari, cantant i ballarí alhora. Tot i l'èxit internacional, Prince no va acabar de connectar amb el públic català. La periodista i escriptora ripolletenca Montse Frisach ha presentat aquest dissabte a La Boteca el seu darrer llibre, Prince. L’alquimista púrpura, en el que detalla totes les etapes vitals i musicals de l'artista estatunidenc. 

"El llibre té l'objectiu inconscient que els lectors puguin redescobrir a Prince", ha explicat Frisach. L'autora assegura que si bé l'artista no ha acabat de connectar amb el públic català això és perquè els artistes avançats al seu temps sovint se salten una generació. Enguany les escoltes de Prince a Spotify s'han disparat, permetent a antics fans de l'artista escoltar per primer cop algunes de les seves darreres cançons o gaudir dels temes publicats després de la mort del cantant. 

L'acte ha comptat amb una quinzena d'assistents en una conversa distesa i harmonitzada amb un vermut a càrrec de La Boteca, durant la qual l'autora ha llegit fragments del llibre. Al final de la jornada els assistents han pogut comprar un exemplar del llibre i endur-se la signatura de l'artista.

Un activisme discret

A diferència d'altres grans estrelles, Prince mai va marxar de Minneapolis. Va posar una ciutat perifèrica en el mapa musical mundial. "Hi ha moltíssimes cançons en les quals Prince parla de Minneapolis", ha explicat Frisach. Una ciutat acollidora, tolerant i multicultural, malgrat les seves contradiccions i tragèdies.

Tot i que Minneapolis va impulsar programes d'integració escolar als anys 60, el racisme era estructural. Prince va créixer en un barri afroamericà de classe mitjana marcat per la segregació residencial. L'artista va reflectir aquestes lluites a les seves lletres i va finançar de forma anònima nombrosos programes socials.

Un geni pràctic

Frisach ha explicat que el cantant primer escrivia les lletres per expressar el contingut, "primer pensava que volia dir amb aquella cançó", i després anava a l'estudi a afegir la música. El seu pare li va ensenyar a tocar el piano de ben petit amb un mètode estricte. En canvi, la guitarra la va aprendre de forma totalment autodidacta, desenvolupant una tècnica única i poc típica. Va conservar la seva primera guitarra de 30 dòlars fins al final de la seva vida.

A més, l'artista tenia un rang vocal extraordinari, capaç de passar d'un to molt greu a un de molt agut en directe. El seu ús del falset formava part de la tradició de la música afroamericana, però amb un matís molt particular i femení.

Exploració del gènere i la identitat

La veu no era l'únic moment que l'artista explorava la seva feminitat. Va ser pioner a plantejar una identitat de gènere fluida, o el que ara consideraríem com a no binari. En una època en què no es distingia entre orientació sexual i gènere, la seva ambigüitat estètica (maquillatge, talons alts, roba interior femenina...), Prince s'atrevia a jugar amb la seva feminitat, tot i que això fes que molta gent pensés erròniament que era homosexual.

Un trencador de barreres

Prince va crear el So Minneapolis barrejant rock, funk i pop. Va rebre influències de la música clàssica (Bach, Mozart, Chopin), de grans de la música afroamericana (Stevie Wonder, Jimi Hendrix) i, sobretot, de la cantautora canadenca Joni Mitchell. 

Als anys 90, Prince es va rebel·lar contra la indústria capitalista i els directius de Warner Bros. Es va canviar el nom per un símbol que barrejava el femení i el masculí i es va pintar la paraula esclau a la cara per protestar pel fet que els segells es quedessin la propietat de les cançons (els masters), convertint-se en un pioner absolut de les discogràfiques independents.