A peu de carrer | Els pins, protagonistes del paisatge local

Fa centenars d’anys, els arbres que més abundaven a les conrades on ara hi ha Ripollet eren els pins i les alzines. D’alzines centenàries no sabríem dir si encara n’hi ha alguna a Ripollet o als seus voltants, però sí de pins. Alguns dels exemplars que hi ha al parc de l’Anselm Clavé o els dos pins que són al vial lateral de la carretera de Santiga, a tocar de la masia de Can Buxó, creiem que són els pins més vells de Ripollet i, fins i tot, gosaríem dir que formaven part de les restes de la vegetació autòctona original. Ara els pins també són bastant abundants al nostre poble, potser no tant pel número d’exemplars (algun dia ens dedicarem a comptabilitzar-los) però sí per la seva presència arreu del municipi.

Els pins els diferenciem fàcilment dels altres arbres. L’escorça del tronc acostuma a presentar esquerdes profundes, amb plaques de color grisós o marronós que es desprenen fàcilment. En moltes ocasions hi trobem resina, una substància enganxosa que els defensa contra infeccions, insectes i els ajuda a cicatritzar ferides. Un altre tret diferencial el trobem a les fulles, que són allargassades i primes, en forma d’agulla i que reben el nom d’acícules. Finalment, el fruit també és completament diferent dels fruits de la majoria dels arbres, ja que els pins produeixen pinyes llenyoses. Mireu si és important aquesta característica que és la que dona nom al grup taxonòmic: coníferes.

De les cinc espècies de pins autòctons que creixen a la Península Ibèrica, a Ripollet en trobem principalment dues: el pi blanc (Pinus halepensis) i el pi pinyoner (Pinus pinea), encara que també hi ha algun exemplar aïllat de pi pinastre (Pinus pinaster), com el que hi ha al parc Gaudí. Si parem atenció a les diferents característiques de la capçada, les acícules i les pinyes, distingir aquestes dues espècies és molt senzill. Comencem per la capçada. La dels pins pinyoners és una capçada densa, en forma de paraigües obert de color verd intens, mentre que la dels pins blancs és més esclarissada i oberta, sense una forma definida i de color verd clar. Si ens apropem i mirem les acícules, observarem que les dels pins blancs són fines i flexibles, de color verd clar i de 6 a 12 cm de llargada, mentre que les dels pins pinyoners són gruixudes, rígides i llargues, de 10 a 20 cm. I si encara ens queda algun dubte, cal mirar les pinyes. Les dels pins blancs són petites, de 5 a 10 cm, sense peduncle i sovint corbades. Com que es mantenen molt de temps a l’arbre (fins i tot anys) per això se’n troben moltes a les branques. En canvi, les pinyes dels pins pinyoners són força més grosses, de 8 a 15 cm, tenen forma rodona i són més robustes que les dels pins blancs. Són les úniques pinyes que tenen pinyons, els quals són els responsables de la formació de cicatrius còncaves observables a l’interior de les escates.

La presència de pins al poble la trobem en diferents formats. És al bosquet dels Pinetons on els pins els veiem formant una mena de bosc, format íntegrament per pins de l’espècie Pinus pinea, el pi pinyoner. La corona arbrada que l’envolta, malgrat que també hi ha exemplars d’altres espècies d’arbres, també és formada sobretot per pins, tot i que en aquesta ocasió són pins blancs (Pinus halepensis). I encara hi ha a Ripollet, com a mínim, dos espais més on la presència de pins és prou significativa. Un lloc és el parc Gassó – Vargas, ple de pins blancs, i l’altre la timba de Can Grasses, visible des del poliesportiu. A altres llocs,  la presència d’uns pocs exemplars de pins ja ajuda a crear espais verds, com passa, per exemple, al parc de l’Anselm Clavé, on una desena de pins formen la comunitat vegetal més destacada del parc. També en trobem en algunes de les rotondes situades estratègicament per regular el trànsit viari, com per exemple la rotonda de la carretera de Santiga a l’alçada de l’Avinguda de Catalunya. Encara que no sigui molt habitual, a Ripollet també trobem pins usats com arbre viari, com els que hi ha plantats a la mitjana del carrer Balmes, des del carrer Tarragona fins el carrer Montcada. Finalment, també trobem pins aïllats en patis de cases o d’instal·lacions públiques; us heu fixat, per exemple, el pi del pati de l’església?

I una curiositat; al primer tram del carrer Balmes, al davant de la façana de l’Ajuntament, hi ha una línia d’arbres que també podem pensar que són pins, però no ho són. La confusió ens ve donada perquè les branques acaben en fins branquillons que ens poden fer l’efecte que són fulles aciculars, com les dels pins. Però si ens hi fixem, veurem que l’escorça s’assembla més aviat a la de les alzines i que el que podem pensar que són fulles en realitat són branquillons. Aquests arbres pertanyen al gènere Casuarina i, de fet, el seu nom popular també fa referència als pins; s’anomenen Pins d’Austràlia.